LA ESTIMADA
DE DON JAUME ("Visions i cants”, año 1900)
I
Ha velado la noche entera
Y al hacerse la luz del día
Alza la aragonesa espada
Invocando: "¡Santa María!".
La caballería se abalanza,
Pero se dañan en la embestida:
"¡Vergüenza tengo de la baronía!"
-clama el Rey con santa cólera.
Y, como una fiera del cielo,
cierra en combate y les guía.
Entonces la morisma,
sobrecogida la vista,
ve a la hueste catalana
bregar como visto no habían
y a San Jordi, albo caballero,
Luchar en nuestra compaña".
II
Tiene Don Jaime una amada,
que bien lo supo prendar.
La amada de Don Jaime
es una isla, cimera del mar.
Bastóle oír hablar de ella
para amándola quedar.
A sus vasallos les pide
que a ayudarle vengan,
pues quiérela requebrar.
Los barones hacen cuentas,
y Don Jaime contempla la mar,
y de tanto amor, al mirarla,
Don Jaime a la mar preñará
de una flota beligerante,
escuadra de velajes blancos
que todo el mar blanquerá.
Don Jaime sonríe y embarca
y surcando las aguas,
blancos velámenes de boda,
mar adentro Don Jaime va.
III
El sol se ponía cabal a su hora
Cuando Mallorca ve a su novio
Que sobre su barco a ella viene
En derechura y sin agobio.
La insular novia se ruboriza
Y del Rey la testa se torna oro.
Al poner el Rey su pie en tierra,
Ya por Conquistador della se precia.
En firme el Rey la planta reposa,
Y al cielo alza el mirar piadoso,
Que para el cielo quiere la tierra
que el Rey toma tan venturoso.
Si altos son los nobles de Aragón
que con Jaime pisan las arenas,
más alto es el Rey que los lleva...
Son sus ojos cual azur de blasón
Y su cabello, blondas crenchas son.
IV
“Ríndeme, Mallorca, de tus frutos
La dulcedumbre y las ricas mieses…
Ahora que bien mía te hizo mi brazo,
Que bien me holgaré en tu regazo
Bendiciendo las bondades de tu siega:
¡Cómo se desposa el cielo con este agro!
Cuanta más gleba, asaz cielo la cubre,
Cuanto más cielo la cubre, asaz sosiega.”
Así para sí se hablaba a solas al véspero
El Rey augusto en la quietud nocherniega,
Y rodeado de muchedumbre de cadáveres,
Dormía seguro sobre despojos de la briega.
V
Por siempre tuvo en su pensar
con su brazo cristianar a Mallorca:
ni los grandes amores de Valencia,
ni los de Murcia, ni algún otro
le pudieron quitar la remembranza
de la deletosa Isla Dorada.
"Tengo un reino sobre el mar
como ningún rey lo tiene en España",
murmura a menudo el Rey,
con su sonrisa tan lozana.
Cuando los años pasaron
ya viejo de blanca barba,
todavía se alegraban los sus ojos
por la conquista de su mocedad;
y, cuando lo llevaban a Poblet,
habiendo finado en Valencia,
llevó sus ojos para mirar la mar
buscando la amorosa playa,
para morirse sonriendo,
pensando que a su isla
su alma iba a reposar.
Traducción: Manuel Fernández Espinosa
POEMA ORIGINAL DE JOAN MARAGALL
I
"Tota
la nit ha vetllat,
i quan
veu l'alba esclarida
alça
l'espasa real
bo i
cridant: Santa Maria!
Tots els
cavallers s'aixequen,
mes
els raca l'envestida,
"Vergonya,
barons, vergonya!",
clama
el rei en santa ira;
i
com fera celestial
entra
al combat i els hi atia.
Fou
llavors que els sarraïns,
amb
ullada estemordida,
van
veure la host catalana
con
mai ningú més l'ha vista,
i el
blanc cavaller Sant Jordi
lluitâ
en nostra companyia".
II
Don Jaume
té una estimada
que ben
jove el va emprendar.
L'estimada
de Don Jaume,
una
terra sobre el mar.
Només
de sentir parlar-ne
ja
en va quedá enamorat.
Diu
als barons que l'ajudin,
que
la vol anâ a cercar.
Mentre
els barons treuen comptes
Don
Jaume va a mirâ al mar.
De
tant mirar-hi i mirar-hi
en
surt un estol de naus,
en
surt un estol de veles
que
tot el mar n'era blanc.
Don
Jaume somriu i hi entra;
l'estol
mar endins se'n va.
III
A
l'hora que el sol va a pondre's
Mallorca
veu l'aimador
que ve
dret damunt la barca,
els ulls
encesos d'amor.
L'illa es
torn tota roja
i el
cap del rei nimbat d'or.
Ell,
quan posa el peu en terra,
ja
se sent conquistador.
En
terra posa la planta
i en
el cel l'esguard pietós.
La
terra la vol pel cel,
el
rei Jaume d'Aragó.
Perxò
és alt de més alçada
que
no tots els seus barons,
i
perxò el ulls li blavegen,
i
perxò té el cap tan ros.
IV
"Mallorca,
do'm menjâ i beure,
que em
seran dolços tos fruits.
Ara que
t'he fet ben meva,
bé puc
gaudir-me de tu.
Que n'és
bona la terra!
Com
li escau el cel damunt!
Com
més terra, més cel sobre;
com
més cel, més quietud".
Així
a soles se parlava
aquell
vespre el rei august,
i
entre els morts de la batalla
s'adormia
amb son segur.
V
Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de València,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memória
de la dolça illa daurada.
"Tinc un regne sobre el mar
como no el té cap rei d'Espanya",
murmura sovint el rei,
mig rient i ple d'ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan camí de Poblet,
dins de València finava,
va girà's de cara al mar
cercant l'amorosa platja,
i va morir mig rient
pensant que se n'hi anava.