martes, 13 de enero de 2015

LA ESTIMADA DE DON JAIME ("Visiones y cánticos", 1900)



Joan Maragall


Don Jaume té una estimada
que ben jove el va emprendar.
L'estimada de Don Jaume,
una terra sobre el mar.
Només de sentir parlar-ne
ja en va quedá enamorat.
Diu als barons que l'ajudin,
que la vol anâ a cercar.
Mentre els barons treuen comptes
Don Jaume va a mirâ al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n'era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l'estol mar endins se'n va.

II ESTANCIA 

Tiene Don Jaime una amada,
que bien lo supo prendar.
La amada de Don Jaime
es una isla, cimera del mar.
Bastóle oír hablar de ella
para amándola quedar.
A sus vasallos les pide
que a ayudarle vengan,
pues quiérela requebrar.
Los barones hacen cuentas,
y Don Jaime contempla la mar,
y de tanto amor, al mirarla,
Don Jaime a la mar preñará
de una flota beligerante,
escuadra de velajes blancos
que todo el mar blanquerá.
Don Jaime sonríe y embarca
y surcando las aguas,
blancos velámenes de boda,
mar adentro Don Jaime va.

Traducción del catalán al castellano:
Manuel Fernández Espinosa

lunes, 12 de enero de 2015

LA ESTIMADA DE DON JAIME ("Visiones y cánticos", año 1900).




L'ESTIMADA DE DON JAUME ("Visions i cants”, año 1900)
 
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911), poeta catalán, compuso este poema rememorando la reconquista de Mallorca por D. Jaime I de Aragón que la recuperó entre el año 1229 y 1231.
 
 
I
 

"Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l'alba esclarida
alça l'espasa real
bo i cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s'aixequen,
mes els raca l'envestida,
"Vergonya, barons, vergonya!",
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estemordida,
van veure la host catalana
con mai ningú més l'ha vista,
i el blanc cavaller Sant Jordi
lluitâ en nostra companyia".



Ha velado la noche entera
Y al alborear la luz del día
Alza la aragonesa espada
Invocando: "¡Santa María!".
La caballería se abalanza,
Pero se dañan en la embestida:
"¡Vergüenza tengo de la baronía!"
-clama el Rey con santa cólera.
Y, como una fiera del cielo,
cierra en combate y les guía.
Entonces la morisma,
sobrecogida la vista,
ve a la hueste catalana
bregar como visto no habían
y a San Jordi, albo caballero,
Luchar en nuestra compañía".
 
...Continuará
 
Traducción del catalán al castellano: Manuel Fernández Espinosa